Ser o no ser, aquesta és la qüestió

27 Mar
March 27, 2013

Una de les tasques que faig (voluntàriament) és assessorar persones que es dediquen a la política en l’ús de les xarxes socials. Per a molts d’ells és una novetat i per d’altres una eina que tenen associada a les estones de lleure i a la que no veuen el seu potencial.

La pregunta que acostuma a repetir-se és “cal ser-hi en aquesta xarxa social?”, “i en tal altre?”. És evident que una persona pública, ja sigui polític, escriptor, esportista… cal que estigui a les xarxes socials. És un canal de comunicació que té moltíssimes possibilitats, i la pregunta de ser-hi o no ser-hi es podria canviar per la hamletiana ser o no ser. Perquè no ser al Facebook (amb pàgina) o a Twitter, per exemple, és gairebé com no ser, és a dir, com no existir. Podem decidir que no hi volem ser? I tant, però és gairebé com dir, no parlaré amb la premsa, o no faré actes públics. Quin sentit pot tenir no voler tenir presència pública quan som un personatge públic? La veritat és que poc.

Si fins fa poc la comunicació del missatge polític venia determinada per la feina dels gabinets de premsa i els mitjans, les xarxes socials permeten (però no asseguren) una canal de comunicació directe amb la ciutadania. Ara és el polític qui pren les regnes de la comunicació, definint i difonent el missatge que vol. Cal doncs saber exercir aquesta responsabilitat amb mesura però sense una por excessiva que ens emmudeixi. Hi ha polítics hàbils, les publicacions dels quals tenen un ampli ressò, de vegades més enllà de les xarxes socials, capaços d’escoltar, rebatre i fer propostes. Però també n’hi ha que cometen errors o que simplement estan absents, i per tant no saben aprofitar el potencial de les xarxes socials.

Com en totes les coses ningú neix ensenyat i cal fer un aprenentatge. Sovint el millor consell és observar què fan els que en saben més. Però també és cert que no hi ha una única manera de fer les coses i cadascú s’ha de forjar un estil propi a les xarxes socials que sigui consonant amb la seva imatge pública i que en reforci les millors qualitats.

Segons IDESCAT un 70% de la població catalana fa un ús habitual d’internet. També sabem que un 85% dels internautes utilitzen habitualment Facebook i prop d’un 30% Twitter.

Disposar de presència a les principals xarxes socials ens permetrà seguir els debats que s’hi produeixen i participar-hi. També és cert que si només observem les xarxes socials podem obtenir una visió esbiaxada de la realitat, però el mateix ens pot passar si només atenem altres entorns comunicatius, com els mitjans de comunicació, el nostre entorn més proper, la informació demoscòpica, etc. El més raonable és ponderar la informació del major nombre de fonts possibles.

Convé tenir present que les xarxes socials són un canal més de comunicació política i per tant que cal emmarcar-les dins una estratègia general de comunicació que ha de tenir en compte els altres canals (mitjans de comunicació; relacions, actes i agenda; publicitat i marketing; publicacions; web; marxandatge; etc.). Però això ja donaria per un altre entrada al blog…

 

Tags: ,
0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *