Martí Terés

Avui ho he tornat a sentir. En aquesta ocasió era Felip Puig en una entrevista a Catalunya Ràdio, però recentment ho he sentit a gairebé tots els polítics del país. Que si el relat del canvi, el relat del govern, el relat, relat, i més relat. Relat, en el sentit que explico, és una paraula que s’ha introduït en el nostre vocabulari des del món anglosaxó. Es tracta de l’storytelling. De fet vol dir explicar històries, però el terme s’ha utilitzat per definir una tendència en comunicació que consisteix en elaborar una seqüència dels fets que beneficii els nostres interessos.

Habitualment es parla de construir un relat, i s’utilitza per transmetre de forma emocional un missatge que d’altra manera seria convencional. Malgrat que no fou el primer a utilitzar aquestes tècniques Obama marca un abans i un després en la utilització de l’storytelling en comunicació política. Ell, o més ben dit els seus assessors, millor que ningú van elaborar un relat que explicava els seus orígens humils, el seu treball en favor de la comunitat, i el salt a la política sense comptar amb el suport de l’stablishment demòcrata. Tot això ajuda a transmetre un missatge d’autenticitat i fa que la resta de missatges s’hi adeqüin amb coherència. També es pot utilitzar el relat parlant d’un tercer. Seria el cas de la niña de Rajoy, però aquest no el van assessorar els mateixos que a Obama i la cosa va anar com va anar.

I és que a casa nostra sembla que la teoria ha arribat a mitges. És com si parlant de la publicitat ens dediquéssim a dir que fem Publicitat de l’acció de govern, o que fem Publicitat del canvi que volem aconseguir. Tothom s’estranyaria perquè la publicitat no s’enuncia sinó que es fa. I per això es fan les campanyes institucionals, i les campanyes electorals, per exemple. Però amb l’storytelling sembla que s’han pensat que pel simple fet d’anar repetint la paraula “relat” el relat es construeix sol. El súmmum de la qüestió que us explico va ser la conferència ‘El relat del canvi. Balanç de Govern’ que va fer en Carod el maig passat. Parlat de relat amb tant poca subtilesa denota no haver entès massa bé el tema. Però com us deia no paro de sentir exemples i estic segur que amb l’època preelectoral que se’ns acosta anirà a més.

Segurament aquesta serà l’entrada més estranya que faré en aquest blog. Però volia compartir que crec que he desenvolupat una habilitat cognitiva nova que és saber si tinc alguna cosa al portapapers de l’ordinador que estic utilitzant. Se que és estrany, ho reconec, però ho puc explicar, perquè fa dies que me n’he adonat i crec que ja sé com s’ha originat.

Els meus hàbits de treball, com els de la majoria de gent, es caracteritzen sovint per estar fent diverses coses a l’hora, tant si sóc a la feina com a casa. Freqüentment copio al portapapers del sistema operatiu paraules, frases, url… amb la intenció de fer una cerca, posar-ho en un correu electrònic, enganxar-ho en un document que estic escrivint, etc. El problema ve donat quan en mig d’aquest procés em “distrec” amb alguna altra cosa, per exemple responent un email, fent un tweet, fent una altra cerca… Abans em passava que quan canviava de tasca podia fer un altre “copiar” o “Ctrl+C” i llavors perdia el que prèviament tenia al portapapers. Amb el temps però he detectat com una alerta interna que m’avisa si ja tinc alguna cosa al portapapers, i per tant ja no cometo aquest error freqüent. Ja se que és un aprenentatge, però no deixa de ser curiós, que la meva memòria només em diu que tinc alguna cosa al portapapers, però evidentment no quina cosa, i a més tinc com una petita sensació d’intranquilitat fins que no ho he enganxat “Ctrl+V”.

Suposo que de la mateixa manera que diuen que els qui escriuen molts SMS tenen l’àrea motriu del cervell que controla els dits polzes més desenvolupada, és possible que jo, i segurament altra gent, estiguem desenvolupant zones cognitives específiques per aquestes noves habilitats. És una sensació semblant a la de “havia de fer alguna cosa” però només vàlida per “crec que ja tinc alguna cosa al portapapers i hauria d’enganxar-ho a algun lloc abans de perdre-la”. En fi… potser només és la calor d’estiu que em provoca reflexions banals, però algu ho havia de dir! Un altre dia ja us parlaré de com trobo a faltar el Ctrl+Z a la vida quotidiana…!

Després de les 2 jornades de comunicació científica se m’estan acudint un munt d’aplicacions basades en la tecnologia de la realitat augmentada.

Per exemple fer una reedició del Dicgironari, que van fer en Quim Cufí i en Pere Cornellà ja fa uns anys, on amb el telèfon mòbil puguis saber una mica més del nom de cada carrer i plaça gironins només apuntant amb el telèfon a la placa en qüestió.

Una altra, que ja li vaig proposar a en Pep Duran, és la translació de l’itinerari químic per Girona que van editar fa poc des de la UdG i l’Ajuntament de Girona, a una aplicació de realitat augmentada.

Crec que de moment les més utilitzades són Wikitude o Layar que s’ofereixen en versió Android, Symbian i també per Iphone. Hauré d’estudiar-ne les possibilitats ja que trobo interessantíssimes les capacitats de geoposicionar coneixement i fer-ho amb perspectiva 2.0, és a dir que els usuaris puguin col·laborar-hi. I per què no que tothom qui vulgui afegeixi més referències a l’itinerari químic o bé més informació als carrers i places gironins.

La segona edició de les Jornades de Comunicació Científica 2.0 tindran lloc a Girona divendres 21 de maig a la tarda/vespre.

En aquesta ocasió els conferenciants convidats seran:

• Javier Armentia, del Pamplonetario de Pamplona, que farà un repàs a les polítiques comunicatives dels museus en relació a la web 2.0.
• Iñaki de la Torre, de la revista QUO, tractarà de la relació entre premsa científica escrita i digital
• Alberto Fernández, blocaire i un dels creadors de Docuciencia, tocarà el tema de ciència multimèdia, des del racionalisme a l’educació.
• Michele Catanzaro, de Global Talent (Talència), parlarà d’Innovació i Comunicació de la Ciència,
• Ernest Redondo farà una incursió en les noves formes de comunicació que comportarà la realitat augmentada.

Finalment, hi haurà una taula rodona amb els ponents i d’altres científics-comunicadors sobre Ciència 2.0.1. Per acabar, si el temps atmosfèric ho permet, hi haurà un taller a fora l’herba on s’hibriditzarà la ciència i la web 2.0. Tots els participants estaran mentre tant convidats a sopar.

La jornada 2jcc20 tindrà lloc al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, i s’inciarà a 2/4 de 4 de la tarda.

Més informació i inscripcions (gratuïtes): http://c4d.udg.edu/blog/2jcc20def

Parafrasejant Blair i Maragall, crec que la comunicació està al centre de tot. Ja se que això només és un paradigma des del que es poden analitzar els fets que ens envolten, però sens dubte cada vegada estic més convençut que una bona gestió de la comunicació té relació directa amb molts aspectes de les nostres vides, tant a nivell personal, com professional, com social. La comunicació és la base per a què funcioni una parella, una família, una empresa, una nova iniciativa, una proposta política, un equip esportiu, etc.

No tot és comunicació, però en canvi en tot hi ha comunicació. En aquest blog intentaré dues coses, la primera parlar de comunicació des dels seus 360º, i l’altra fer reflexions originals, ja que intentaré fer aportacions de collita pròpia al voltant d’aquest tema que m’apassiona i que m’omple les hores cada dia.