Ser o no ser, aquesta és la qüestió

27 Mar
March 27, 2013

Una de les tasques que faig (voluntàriament) és assessorar persones que es dediquen a la política en l’ús de les xarxes socials. Per a molts d’ells és una novetat i per d’altres una eina que tenen associada a les estones de lleure i a la que no veuen el seu potencial.

La pregunta que acostuma a repetir-se és “cal ser-hi en aquesta xarxa social?”, “i en tal altre?”. És evident que una persona pública, ja sigui polític, escriptor, esportista… cal que estigui a les xarxes socials. És un canal de comunicació que té moltíssimes possibilitats, i la pregunta de ser-hi o no ser-hi es podria canviar per la hamletiana ser o no ser. Perquè no ser al Facebook (amb pàgina) o a Twitter, per exemple, és gairebé com no ser, és a dir, com no existir. Podem decidir que no hi volem ser? I tant, però és gairebé com dir, no parlaré amb la premsa, o no faré actes públics. Quin sentit pot tenir no voler tenir presència pública quan som un personatge públic? La veritat és que poc.

Si fins fa poc la comunicació del missatge polític venia determinada per la feina dels gabinets de premsa i els mitjans, les xarxes socials permeten (però no asseguren) una canal de comunicació directe amb la ciutadania. Ara és el polític qui pren les regnes de la comunicació, definint i difonent el missatge que vol. Cal doncs saber exercir aquesta responsabilitat amb mesura però sense una por excessiva que ens emmudeixi. Hi ha polítics hàbils, les publicacions dels quals tenen un ampli ressò, de vegades més enllà de les xarxes socials, capaços d’escoltar, rebatre i fer propostes. Però també n’hi ha que cometen errors o que simplement estan absents, i per tant no saben aprofitar el potencial de les xarxes socials.

Com en totes les coses ningú neix ensenyat i cal fer un aprenentatge. Sovint el millor consell és observar què fan els que en saben més. Però també és cert que no hi ha una única manera de fer les coses i cadascú s’ha de forjar un estil propi a les xarxes socials que sigui consonant amb la seva imatge pública i que en reforci les millors qualitats.

Segons IDESCAT un 70% de la població catalana fa un ús habitual d’internet. També sabem que un 85% dels internautes utilitzen habitualment Facebook i prop d’un 30% Twitter.

Disposar de presència a les principals xarxes socials ens permetrà seguir els debats que s’hi produeixen i participar-hi. També és cert que si només observem les xarxes socials podem obtenir una visió esbiaxada de la realitat, però el mateix ens pot passar si només atenem altres entorns comunicatius, com els mitjans de comunicació, el nostre entorn més proper, la informació demoscòpica, etc. El més raonable és ponderar la informació del major nombre de fonts possibles.

Convé tenir present que les xarxes socials són un canal més de comunicació política i per tant que cal emmarcar-les dins una estratègia general de comunicació que ha de tenir en compte els altres canals (mitjans de comunicació; relacions, actes i agenda; publicitat i marketing; publicacions; web; marxandatge; etc.). Però això ja donaria per un altre entrada al blog…

 

Csíkszentmihályi, l’estat de flux i el comerç electrònic

29 Apr
April 29, 2012

La setmana passada vaig poder assistir al Barcamp6 que organitzava Prestashop per presentar les darreres novetats en aquest software lliure de comerç electrònic. Durant la jornada una de les sessions que més em va cridar l’atenció va ser la de Cesar Tello, director de desenvolupoment  corporatiu a ADigital. Va analitzar la situació del comerç electrònic a l’estat espanyol, reconeixent que malgrat els hàbits tecnològics del país són simil·lars o superiors als d’altres països occidentals, els volums de negoci que es mouen són inferiors. Va situar la responsabilitat d’aquesta situació en els responsables dels comerços, per manca d’inversió, o fins i tot encara més rellavant, per manca de seducció. Els problemes de confiança, logística o de pagament que hi havia hagut fa uns anys enrera han quedat totalment superats, i per tant les causes s’han de buscar en un altre lloc.

Recordo que ara fa cinc anys amb un amic i soci -en Ramon Roca- van començar Clicmatic, una botiga online dedicada a la comercialització de productes ecològics -articles d’estalvi d’aigua i llum, joguines, cubells, kits…-. L’experiència va durar uns dos anys en els que vam haver de lluitar contra un munt de factors adversos. Primer vam haver de triar la plataforma de comerç electrònic -que en aquell moment no estaven tant ben acabades com ara-, escollir una entitat bancària i instal·lar un TPV, escollir els proveïdors, solucionar els problemes d’estocatge -l’estoc zero encara és una quimera-, trobar una empresa per al transport, solucionar l’atenció al client, i un llarg etcetera. No vam escatimar temps ni recursos en aconseguir una bona botiga que satisfés una experiència de compra satisfactòria. Al final ens vam trobar en un punt mort en què no hi perdíem diners però tampoc n’hi guanyàvem. L’estancament ens va portar a seguir amb les nostres trajectòries professionals. M’alegra veure com d’aquesta experiència el meu exsoci va poder dedicar-se a realitzar botigues per a altres empreses. Justament Botigues.cat va rebre el primer premi al millor lloc de comerç electrònic en el Barcamp6 per al projecte jugarijugar.com. Felicitats!

Sovint, les plataformes estandaritzades -com Prestashop, Magento, Jigoshop…- proporcionen bones funcionalitats però poca capacitat de seducció a l’usuari. És en aquest punt on entra en joc el paper de l’especialista en marqueting digital i els dissenyadors web. L’especialista en comerç electrònic ha de ser capaç de solucionar tots els aspectes relacionats amb el funcionament de la botiga, però sobretot ha de vetllar per una bona experiència d’usuari.

La reflexió de Cesar Tello em va fer venir al cap un llibre de Inma Rodríguez titulat “Marketing.com y comercio electrónico” publicat l’any 2002. Ja en aquell moment l’autora recuperava un concepte encara més anterior com és l’estat de flux. Aquest concepte va ser introduït per un psicòleg de cognom impronunciable: Csíkszentmihályi. Aquest acadèmic va postular que hi ha un estat de consciència que va anomenar “flux” en què les persones entren en un estat d’absorció completa en l’activitat o situació en què es troben i els produeix una sensació molt satisfactòria i durant el qual les sensacions temporals (el temps, la gana, el son…) se solen ignorar.

En un panorama en què la majoria de botigues online asseguren un bon funcionament i estàndards de qualitat i confiança, Inma Rodríguez ja apostava per la possibilitat que el diferenciaria l’èxit dels comerços electrònics seria la seva capacitat per induir en els usuaris un estat de flux a través de la seducció (gràfica, d’usabilitat, de selecció de productes, etc.).

La seguretat dels sistemes de gestió de continguts

16 Apr
April 16, 2012

Els sistemes de gestió de continguts (els anglosaxons en diuen CMS per Content Management System) són un programari que s’instal·la en els servidors web i que permeten crear i gestionar llocs webs i blogs sense tenir coneixements de programació informàtica. Si parlem de WordPress, Joomla, Drupal, Sharepoint, etc. a molts ja us sonarà una mica més. Amb poc temps aquests sistemes han substituït els gestors de continguts programats a mida, i en major mesura els sistemes manuals que requereixen la participació d’un tercer cada vegada que es vol modificar algun contingut.

En la web W3Techs  fan un seguiment de l’ús dels diferents tipus de CMS i s’hi pot veure com el 54% de les webs que utilitzen CMS estan fetes amb WordPress.

Aquests sistemes faciliten molt la feina dels qui tenim un blog i sobretot dels responsables d’actualitzar els continguts de webs corporatives (els content managers) ja que els permeten actualitzar-les amb notícies, imatges, vídeos o qualsevol altre contingut sense necessitar cap informàtic o dissenyador web.

La generalització d’aquests sistemes però és aprofitat per alguns hackers per aprofitar-ne vulnerabilitats. Sense anar més lluny l’altre dia  cercant la ubicació del centre Creapolis d’Esade -on havia d’anar per una reunió- vaig trobar-me els resultats que es poden veure en la imatge que il·lustra aquesta entrada. Els resultats que mostra Google reflecteixen una injecció SQL que aprofita una vulnerabilitat del Joomla amb que està desenvolupat el lloc web en qüestió, en aquest cas per fer publicitat de Viagra, però en altres casos per fer phishing, enviament d’spam, etc. Podeu comprovar-ho (fins avui mateix 17/04/2012) fent una cerca a Google del terme Creapolis.

Davant aquestes situacions el consell que cal seguir és mantenir actualitzat el gestor de continguts amb les darreres actualitzacions, però també els diferents complements que sovint hi anem instal·lant. Si és amb aquestes condicions l’ús dels CMS ens pot facilitar molt la feina.

Panadons d’espinacs

06 Apr
April 6, 2012

En aquest blog em vull centrar en aspectes relacionats amb la comunicació, però de tant en tant faré una excepció. En aquest cas us vull parlar dels panadons d’espinacs. És una menja típica d’aquestes dates, tot i que se que a Balaguer en fan tot l’any. La tradició a casa prové de la Franja de Ponent, d’on eren originaris els meus avis paterns. És una recepta que no té gaires secrets i que es basa en la qualitat dels ingredients, i m’atreviria a dir que fonamentalment de l’oli que s’utilitzi.

El primer que cal fer és barrejar la farina, la sal, els ous, el llevat de París i l’aigua. Per anar bé millor desfer el llevat amb una mica d’aigua calenta. Cal amassar-ho fins que la pasta quedi ben treballada. Després només cal fer-ne boles i deixar-les reposar una estona fins que pugin. Mentrestant podem fregar els espinacs amb sal perquè perdin l’amargor i trinxar-hi una mica d’all. En cadascun dels passos unteu-vos les mans d’oli i afegiu-n’hi al vostre gust.

Amb la massa pujada l’estireu amb el corró i les farciu amb els espinacs. Escalfeu el forn a 250º i ho deixeu coure uns 15 a 20 minuts. Finalment unteu els panadons amb una mica d’oli per sobre i llestos! Fàcil, no?

Ingredients per a 9 panadons:

  • 2 kg d’espinacs
  • 1 kg de farina
  • 2 ous
  • 20 cl d’oli per posar a la pasta
  • 40 g de llevat de París
  • 100 cl d’aigua
  • Sal

 

10 idees que cal tenir en compte quan vols fer una llista de 10 idees

05 Apr
April 5, 2012

Per tal d’atreure visites cap a la nostra web o blog un dels consells que s’acostumen a donar és seguir una estratègia basada en els continguts. Això simplement vol dir que es posicionen millor en els cercadors aquelles webs que publiquen sovint coses interessants que les que no ho fan. Sembla simple, però no sempre és tan fàcil com podria semblar.

Una manera que s’ha mostrat efectiva darrerament per fer més interessant els continguts que publiquem és agrupar-los en llistes. Davant de qualsevol cerca, la majoria d’usuaris d’internet tenim tendència a consultar continguts del tipus “10 idees que cal tenir en compte…”, o similars. Suposo perquè imaginem que en elles ja ho trobarem tot resumit i ens estalviem de seguir consultant resultats dels cercadors.

Això provoca que aquest tipus de llista es consultin més, es comparteixin més en xarxes socials, les enllacem des d’altres llocs… i de retruc fem guanyar visibilitat i millorar el posicionament de les webs on es troben.

Per això us proposo 10 idees que cal tenir en compte quan vols fer una llista de 10 idees:

  1. Fes-te un mapa conceptual del tema que vols analitzar i tria els 10 ítems dels que vols parlar.
  2. Fer una recerca sobre el que ja s’ha dit i procura aportar valor personal al tema.
  3. Sigues sintètic, acostumem a tenir poc temps per llegir.
  4. Capta l’atenció amb un bon titular que s’ajusti als continguts.
  5. Comprova que siguis original, és fonamental per generar continguts interessants.
  6. Si amb 10 elements no en fas prou, poden ser 12. Pel que sembla la gent encara es debat entre el sistema decimal i el duodecimal.
  7. Utilitza les paraules clau (keywords) amb que voldries que et trobin, però que alhora siguin populars.
  8. Il·lustra la llista amb alguna imatge atractiva. Malauradament les idees entren primer pels ulls abans de ser processades pel còrtex.
  9. Inclou referències dels llocs web o blogs d’on hagis pogut extreure informació o que siguin un referent en el tema. Per exemple l’antítesi d’aquesta llista la trobareu en aquesta entrada “10 motivos para odiar las listas de 10 motivos
  10. Comparteix la llista en xarxes socials. Dóna d’alta la teva llista en portals de rànkings de llistes com www.sololistas.netwww.toptenz.netwww.makethelist.net

 

Com dèiem ahir…

01 Apr
April 1, 2012

No he estat 5 anys a la presó com Fray Luis de León, però dos anys sense escriure al blog és prou temps com per poder dir “Com dèiem ahir…” i fer veure que no ha passat res. O almenys intentar-ho. Els motius que m’han portat a remodelar el blog i intentar arrencar-lo definitivament -el que vaig fer fa dos anys va ser un simple intent- es fonamenten en què després d’obrir-me nombroses comptes en xarxes socials m’he adonat que l’únic espai que realment es mereix ser un lloc digital de referència és el blog.

Això és el que aconsello a les empreses i organitzacions per a qui treballo habitualment. Els dic que malgrat creguin que han de ser a les xarxes socials, com facebook i twitter, no oblidin que la seva identitat digital ha de tenir com a lloc de referència la seva web corporativa. El que diem a les xarxes socials s’ho emporta el vent, o pràcticament. Allà on hauria d’anar a parar algú que vulgui saber quelcom de nosaltres és la nostra web. Això no vol dir que les xarxes socials no tinguin la seva utilitat, són la plaça pública, o la discoteca com sovint diu en Genís Roca. Però casa nostra és la nostra web. I sabent utilitzar bé les xarxes socials, i també totes les altre eines de comunicació digital, hem d’aconseguir que qui ens vulgui conèixer acabi visitant la nostra pàgina web. És l’únic lloc que està sota el nostre control, i des d’on podem oferir tota la informació i funcionalitats que requerim.

Si això ho portem al terreny personal la web corporativa és el nostre blog particular. El millor repositori, el lloc de referència des d’on pivotar cap als altres canals, ja siguin xarxes socials (Facebook, Twitter, Foursquare, Linkedin…), espais de compartició de continguts (Youtube, Flickr, Slideshare…), sistemes de comunicació directes, enllaços de referència, espai de debat…

Disposar d’un blog és senzill. Hi ha sistemes gratuïts a la xarxa, com WordPress.org o Blogger.com. Fins i tot hi podeu posar el vostre propi domini. I pel que fa al temps, l’excusa més repetida, tots sabem que quan es vol fer una cosa traiem el temps d’on calgui. Pel contrari ningú miraria la TV, o faria esport, o llegiria un llibre… Mitja horeta a la setmana no és tant esforç.

Doncs això, benvinguts a casa meva!

El relat relatat

03 Aug
August 3, 2010

Avui ho he tornat a sentir. En aquesta ocasió era Felip Puig en una entrevista a Catalunya Ràdio, però recentment ho he sentit a gairebé tots els polítics del país. Que si el relat del canvi, el relat del govern, el relat, relat, i més relat. Relat, en el sentit que explico, és una paraula que s’ha introduït en el nostre vocabulari des del món anglosaxó. Es tracta de l’storytelling. De fet vol dir explicar històries, però el terme s’ha utilitzat per definir una tendència en comunicació que consisteix en elaborar una seqüència dels fets que beneficii els nostres interessos.

Habitualment es parla de construir un relat, i s’utilitza per transmetre de forma emocional un missatge que d’altra manera seria convencional. Malgrat que no fou el primer a utilitzar aquestes tècniques Obama marca un abans i un després en la utilització de l’storytelling en comunicació política. Ell, o més ben dit els seus assessors, millor que ningú van elaborar un relat que explicava els seus orígens humils, el seu treball en favor de la comunitat, i el salt a la política sense comptar amb el suport de l’stablishment demòcrata. Tot això ajuda a transmetre un missatge d’autenticitat i fa que la resta de missatges s’hi adeqüin amb coherència. També es pot utilitzar el relat parlant d’un tercer. Seria el cas de la niña de Rajoy, però aquest no el van assessorar els mateixos que a Obama i la cosa va anar com va anar.

I és que a casa nostra sembla que la teoria ha arribat a mitges. És com si parlant de la publicitat ens dediquéssim a dir que fem Publicitat de l’acció de govern, o que fem Publicitat del canvi que volem aconseguir. Tothom s’estranyaria perquè la publicitat no s’enuncia sinó que es fa. I per això es fan les campanyes institucionals, i les campanyes electorals, per exemple. Però amb l’storytelling sembla que s’han pensat que pel simple fet d’anar repetint la paraula “relat” el relat es construeix sol. El súmmum de la qüestió que us explico va ser la conferència ‘El relat del canvi. Balanç de Govern’ que va fer en Carod el maig passat. Parlat de relat amb tant poca subtilesa denota no haver entès massa bé el tema. Però com us deia no paro de sentir exemples i estic segur que amb l’època preelectoral que se’ns acosta anirà a més.

Ctrl+C cognitiu

14 Jul
July 14, 2010

Segurament aquesta serà l’entrada més estranya que faré en aquest blog. Però volia compartir que crec que he desenvolupat una habilitat cognitiva nova que és saber si tinc alguna cosa al portapapers de l’ordinador que estic utilitzant. Se que és estrany, ho reconec, però ho puc explicar, perquè fa dies que me n’he adonat i crec que ja sé com s’ha originat.

Els meus hàbits de treball, com els de la majoria de gent, es caracteritzen sovint per estar fent diverses coses a l’hora, tant si sóc a la feina com a casa. Freqüentment copio al portapapers del sistema operatiu paraules, frases, url… amb la intenció de fer una cerca, posar-ho en un correu electrònic, enganxar-ho en un document que estic escrivint, etc. El problema ve donat quan en mig d’aquest procés em “distrec” amb alguna altra cosa, per exemple responent un email, fent un tweet, fent una altra cerca… Abans em passava que quan canviava de tasca podia fer un altre “copiar” o “Ctrl+C” i llavors perdia el que prèviament tenia al portapapers. Amb el temps però he detectat com una alerta interna que m’avisa si ja tinc alguna cosa al portapapers, i per tant ja no cometo aquest error freqüent. Ja se que és un aprenentatge, però no deixa de ser curiós, que la meva memòria només em diu que tinc alguna cosa al portapapers, però evidentment no quina cosa, i a més tinc com una petita sensació d’intranquilitat fins que no ho he enganxat “Ctrl+V”.

Suposo que de la mateixa manera que diuen que els qui escriuen molts SMS tenen l’àrea motriu del cervell que controla els dits polzes més desenvolupada, és possible que jo, i segurament altra gent, estiguem desenvolupant zones cognitives específiques per aquestes noves habilitats. És una sensació semblant a la de “havia de fer alguna cosa” però només vàlida per “crec que ja tinc alguna cosa al portapapers i hauria d’enganxar-ho a algun lloc abans de perdre-la”. En fi… potser només és la calor d’estiu que em provoca reflexions banals, però algu ho havia de dir! Un altre dia ja us parlaré de com trobo a faltar el Ctrl+Z a la vida quotidiana…!

Realitat augmentada

23 May
May 23, 2010

Després de les 2 jornades de comunicació científica se m’estan acudint un munt d’aplicacions basades en la tecnologia de la realitat augmentada.

Per exemple fer una reedició del Dicgironari, que van fer en Quim Cufí i en Pere Cornellà ja fa uns anys, on amb el telèfon mòbil puguis saber una mica més del nom de cada carrer i plaça gironins només apuntant amb el telèfon a la placa en qüestió.

Una altra, que ja li vaig proposar a en Pep Duran, és la translació de l’itinerari químic per Girona que van editar fa poc des de la UdG i l’Ajuntament de Girona, a una aplicació de realitat augmentada.

Crec que de moment les més utilitzades són Wikitude o Layar que s’ofereixen en versió Android, Symbian i també per Iphone. Hauré d’estudiar-ne les possibilitats ja que trobo interessantíssimes les capacitats de geoposicionar coneixement i fer-ho amb perspectiva 2.0, és a dir que els usuaris puguin col·laborar-hi. I per què no que tothom qui vulgui afegeixi més referències a l’itinerari químic o bé més informació als carrers i places gironins.

Segona edició de les Jornades de Comunicació Científica 2.0

20 May
May 20, 2010

La segona edició de les Jornades de Comunicació Científica 2.0 tindran lloc a Girona divendres 21 de maig a la tarda/vespre.

En aquesta ocasió els conferenciants convidats seran:

  • Javier Armentia, del Pamplonetario de Pamplona, que farà un repàs a les polítiques comunicatives dels museus en relació a la web 2.0.
  • Iñaki de la Torre, de la revista QUO, tractarà de la relació entre premsa científica escrita i digital
  • Alberto Fernández, blocaire i un dels creadors de Docuciencia, tocarà el tema de ciència multimèdia, des del racionalisme a l’educació.
  • Michele Catanzaro, de Global Talent (Talència), parlarà d’Innovació i Comunicació de la Ciència,
  • Ernest Redondo farà una incursió en les noves formes de comunicació que comportarà la realitat augmentada.

Finalment, hi haurà una taula rodona amb els ponents i d’altres científics-comunicadors sobre Ciència 2.0.1. Per acabar, si el temps atmosfèric ho permet, hi haurà un taller a fora l’herba on s’hibriditzarà la ciència i la web 2.0. Tots els participants estaran mentre tant convidats a sopar.

La jornada 2jcc20 tindrà lloc al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, i s’inciarà a 2/4 de 4 de la tarda.

Més informació i inscripcions (gratuïtes): http://c4d.udg.edu/blog/2jcc20def